Acte Primer: La cançó del soldat

Istar:

Veniu, veniu

passeu i entreu

avui el temps ens du a la guerra

on l'ombra es cenyeix sobre el valent soldat

més no tingueu por i guardeu l'esperança,

que potser les pors trobaràn resposta. Qui sap?

La cançó del soldat.

El soroll de les bombes ressona de lluny. Ells avancen. Pas a pas ressonen els tambors de les seves cames mentre s’acosten al desenllaç de la seva lluita. Les botes plenes de terra, les robes brutes i les cares tacades de fang. Cares pàl•lides, cares fredes, absents. Els fusell a l’espatlla. La pistola i la munició a la cintura amb les granades. Les botes pesades i dures. El soldat alça la vista al cel i veu volar un corb. Fuig del fred i la guerra cap al sud.


Pensa en la seva estimada. Baixa la vista al camp i creu veure-la allà. En mig de la frontera del no-res entre els seus somnis i la realitat. Ella l’observa vestida de blanc. Aleshores la visió desapareix i sent un gran buit al cor que fa que senti ganes de plorar. No ho fa. Avança.


Quan arriba al punt indicat es col•loquen en formació i acampen. Demà començarà la seva última lluita. S’estira al sac de dormir i en la tenebrosa nit plena de silenci, ella és allà; estirada al seu costat. El mira amb uns ulls que intenten parlar sense paraules però ell no n’entén el significat. S’adorm imaginant que l’agafa de la mà. Quan es desperta la matinada següent el que du a la mà és la seva arma. S’aixeca creient que segueix en un somni. Un somni horrorosament real.


El menjar fred s’escola per la seva gola sense ni tan sols adonar-se que està menjant. Sent la seva presència. Els seus companys s’enardeixen entre ells amb bromes satíriques. ‘L’últim menjar, nanos!’, crida un. Té raó. És un acudit dolent i mortalment seriós, i riuen, perquè no poden fer res més.


Plou. Sempre plou en moments com aquest. Com si Gea o el gran Lebiatà s’entristissin de veure el que fan les persones.


Al camp de batalla, just abans de començar a córrer en la batuda contra els enemics, la sent darrere seu. Ella el fita amb els ulls foscos. Ell no la mira. No es pot distreure ara. Dues paraules ocupen tot el seu pensament: ‘disparar’ i ‘enemic’.


La batalla comença. Maten a dos companys seus. Un dels dos amic de la infància retrobat a la guerra. Sent les seves vides desaparèixer a dins del seu cor com si apaguessin dues espelmes d’una bufada.


Ella és allà. Camina entre els cadàvers. La cançó de la caixeta de música que ell li va regalar abans de marxar. Ell vol arribar-hi. Ella, però, s’escapa com un miratge entre els soldats que cauen morts. Com un preciós cigne enmig d’una terrible tempesta de foc, pluja i mort. Ell avança, lluita i mata i ella balla al seu voltant. La veu reflectida a l’aigua acumulada en el fang. La veu darrere del soldat que està caient mort d’un tret. La veu als ulls dels seus enemics.


Finalment l’adversari definitiu es presenta davant seu. La seva última lluita. Els dos apunten. L’altre és més ràpid en disparar.


Cau. El dolor que ha sentit fa uns instants ja no existeix. Tan sols el fred roman. Cau lentament mentre ella el mira dreta al fang. Ha deixat de ballar. Ara només el mira a ell i, per un instant, ho comprèn tot. Els trets no cessen, la guerra no acaba, el foc crema, però ell està tranquil. La té a ella al seu costat. Morta i freda. Per sempre.

Istar:

No ploreu pas pel trist fat

del pobre pobret soldat

la Istar el cuida entre els seus papers

no és sols un personatge més,

perquè...

 

(f o r m a  p a r t  d e  m i  p e r o  é s  u n  s e c r e t)