El gat

Istar:

Petit caminant d’ombres

Que descanses al teu cau fosc

I dins dels teus ulls, les estrelles,

Contenen els perquès del món.

E l   g a t

Plou. Aquell dia també estava plovent, i jo observava els vianants passar pel carrer des de la finestra del pis del meu amo. El meu amo era un home senzill. Cada dia al arribar a casa m’agafava en braços i enfonsava la seva barba al meu pelatge. Era un gest carinyós que mai vaig arribar a entendre. Però el cas es que és el que feia el meu amo. Cada dia es llevava a les set i es dutxava després d’omplir-me el plat de pinso. Marxava a treballar i em deixava sol al pis. Les hores passaven lentes sense el meu amo, però m’agradava observar la gent que passejava pel carrer. Un home alt, l’altre pel-roig, una dona, un nen... cap d’aquelles persones s’assemblava al meu amo i això em feia sentir especial. Ningú tenia un amo com el meu i, per tant, la nostra relació era única.






De vegades el meu amo fumava alguna cigarreta. Però quan ho feia de seguida obria la finestra per escampar el fum, encara que fes fred. Crec que ho feia per no molestar-me. Però no em desagradava el fum, perquè l’olor de la cigarreta era semblant a la del meu amo.






Com he dit, aquell dia estava plovent, igual que plou ara. El meu amo parlava per telèfon sobre negocis. Crec que havia de fer alguna cosa, com complir un pacte. El meu amo va dir que no faria res que poses en joc la vida d’altre gent. Crec que el meu amo era un bon home. El millor home de la terra. Però es va fer amb homes dolents. Va penjar d’un cop el telèfon i es va passar les mans pels cabells grisosos. Aquell cop, em va agafar i em va posar a la seva falda. Murmurava paraules que no entenia i un parell de llàgrimes van caure dels seus ulls. No havia entès mai perquè les persones ploren. No ho vaig entendre fins el dia en que vaig tenir motius per fer-ho jo.






Podreu tenir dubtes sobre si el meu amo era una bona persona o si era un covard, però jo se que el meu amo era la persona més valenta d’aquest mon. Sinó, hauria fugit tan bon punt hagués penjat el telèfon. Però sabia a què s’enfrontava i que si fugia res no hauria servit. El meu amo va agafar uns papers que hi havia a dins d’un calaix i els va posar, plegats, a sota del meu plat de menjar. Aleshores em va donar les gràcies. Mai ho havia fet abans. No en veu alta. No amb aquella veu.






Dos homes van entrar sense picar a la porta. Van entrar amb presses i van disparar al meu amo un tret al pit. El tro va ressonar per tot l’edifici. Amb la cua estarrufada de l’ensurt vaig voler apropar-me al cos del meu amo però els homes ho estaven regirant tot. Algú va avisar a la policia després de sentir el tret, perquè aviat van sonar les sirenes dels cotxes i els homes van marxar corrents amb les mans buides.






Durant el mig minut de silenci en que el pis va quedar ple de quietud em vaig acostar al cos del meu amo olorant la sang. Esperava que m’acariciés i que enfonses la barba al meu pelatge. No ho va fer. El meu amo no em va tornar a acariciar. Quan els policies van arribar em van fer fora del pis. Aquell dia em vaig quedar sol. I, per primer cop, em vaig veure caminant pels carrers que sempre observava sota la pluja. Mullant-me el pelatge a cada pas.






Han passat alguns mesos des d’aleshores. Algú ha llogat el que havia estat el pis del meu amo. Avui plou. I recordo la seva mirada d’agraïment mentre pronunciava les paraules... i em pregunto a què es referia exactament.

Istar:

Si el gat sabés què es la venjança,

Tindríeu un altre cas

Si tan sols sabés què és la venjança...