Entre somnis

Istar:

No tota nit és fosca i cap dia és etern

Miralls del pensament són, doncs,

els instants que al món del somni passem.

E n t r e   s o m n i s

L’Alex somia. Somia que es desperta i no sap on és. En el seu somni camina per camins sense fi, plens de bifurcacions i de grans corbes i només molt de tan en tan es va creuant amb alguna persona. Creu que són persones, però són persones que no tenen rostre i sembla que no el vegin. Si més no, fan com si no el veiessin. Ell les mig ignora i segueix pel seu camí indefinit.

Camina i camina. I el paisatge que l’envolta va canviant al seu pas. Somia que passeja pels immensos jardins d’un palau oblidat on feia segles que no entrava cap humà. Camina.


Somia que es troba en un desert de sorra vermella i cel rosat. A la dreta hi veu una muntanya feta d’aquesta sorra i descobreix al seu cim unes figures tan negres com la nit. Veu uns corbs que semblen persones, o unes persones que semblen corbs, que juraria que dansen, foscos, sobre la vermellor de la sorra. Ballen fent soroll amb els peus i els seus ulls brillen com estrelles pampalluguejants. L’Alex els observa durant uns instants i segueix caminant


Somia que està en un laberint. Al principi, les parets del laberint són de gespa, després de miralls. Surt del laberint. Vaga per monts i per planes desconegudes. Troba un bosc i hi entra. És un bosc alegre i lluminós, però al cap d’una estona, el bosc passa a convertir-se en un pantà ple de mosquits que se li posen a les orelles, al coll i als ulls. Quan aconsegueix sortir del pantà i treure’s de sobre els mosquits que queden, s’adona de que el bosc ha tornat a canviar. Els arbres són tan grans que tapen la llum del sol. I en aquell món de penombra tot és fred i humit. El terra és una capa tova de fulles caigudes i l’únic soroll que pot sentir són les seves pròpies passes. Veu una mica de llum per una escletxa entre els arbres i s’hi acosta. Descobreix una clariana al vell mig del bosc, i allà s’alça majestuosa una torre circular. Somia que la princesa de la torre, cansada d’esperar, surt de la torre per primer cop i s’endinsa al bosc. Perdut en somnis, segueix caminant.


L’Alex te disset anys – o somia que els te – . De fet, els tenia quan es va adormir mentre llegia un còmic americà que li havia deixat un amic seu. D’això en fa quinze anys, i des d’aleshores que somia. La seva mare plora cada nit i el seu pare el renta i el canvia cada dia, però ell no es desperta. El seu germà gran va morir fa un parell d’anys en un accident, però ell no ho sap; estava dormint.


Els metges van diagnosticar-li la malaltia del son i ara fa quinze anys que l’Alex vaga perdut en somnis, esperant que surti un sol que pot ser que surti demà, d’aquí tres anys, o que no torni a sortir mai més per ell.

Istar:

Perillosos són els somnis:

Si t'atrapen poden no deixar-te anar

i qui no somia... què el fa seguir endavant?