Moris no significa mort

Moris no significa mort,

sinó manera de

viure

Temps ha que, des que em vaig quedar sense paraules, poc més he escrit sobre vides llunyanes - o les meves "vides de paper" - com m'agradava anomenar-les.

Diguem que després del dol va arribar la guerra

i, amb ella, l'estoicisme i el gel.

I vaig sentir que em tallaven les ales, i que si necessitava volar, hauria de fer-ho cap a una altra banda. I he viscut a la meva manera. He tornat a aprendre a riure. He après a defensar-me, a tornar a expresar-me, a relacionar-me millor i a estimar bé.

Així que aquest no és un conte trist, si no una vida fora de les pàgines de les llibretes que agafen pols sota el meu escriptori. I no me'n penedeixo pas de res, si tot el que he fet m'ha dut exactament a on estic ara.

I tan bonic és somriure i escriure i viure, que de contes grisos plens de pluja, he passat a escriure poesies, a ballar sola, a estar tranquil·la, i a cantar amb l'ànima despullada.

Així que potser ara, 10 anys després, em senti preparada per tornar a publicar, obertament,

el meu cor al vent

Així que encara que el primer acte va ser molt breu i falten tantes coses que tenia escrites per publicar, més que fer ara un recompte d'històries passades, crec que seria més correcte mirar endavant i començar amb un

Acte Segon

Al cap i a la fi, la vida és el que passa ara.

El gat

Istar:

Petit caminant d’ombres

Que descanses al teu cau fosc

I dins dels teus ulls, les estrelles,

Contenen els perquès del món.

E l   g a t

Plou. Aquell dia també estava plovent, i jo observava els vianants passar pel carrer des de la finestra del pis del meu amo. El meu amo era un home senzill. Cada dia al arribar a casa m’agafava en braços i enfonsava la seva barba al meu pelatge. Era un gest carinyós que mai vaig arribar a entendre. Però el cas es que és el que feia el meu amo. Cada dia es llevava a les set i es dutxava després d’omplir-me el plat de pinso. Marxava a treballar i em deixava sol al pis. Les hores passaven lentes sense el meu amo, però m’agradava observar la gent que passejava pel carrer. Un home alt, l’altre pel-roig, una dona, un nen... cap d’aquelles persones s’assemblava al meu amo i això em feia sentir especial. Ningú tenia un amo com el meu i, per tant, la nostra relació era única.






De vegades el meu amo fumava alguna cigarreta. Però quan ho feia de seguida obria la finestra per escampar el fum, encara que fes fred. Crec que ho feia per no molestar-me. Però no em desagradava el fum, perquè l’olor de la cigarreta era semblant a la del meu amo.






Com he dit, aquell dia estava plovent, igual que plou ara. El meu amo parlava per telèfon sobre negocis. Crec que havia de fer alguna cosa, com complir un pacte. El meu amo va dir que no faria res que poses en joc la vida d’altre gent. Crec que el meu amo era un bon home. El millor home de la terra. Però es va fer amb homes dolents. Va penjar d’un cop el telèfon i es va passar les mans pels cabells grisosos. Aquell cop, em va agafar i em va posar a la seva falda. Murmurava paraules que no entenia i un parell de llàgrimes van caure dels seus ulls. No havia entès mai perquè les persones ploren. No ho vaig entendre fins el dia en que vaig tenir motius per fer-ho jo.






Podreu tenir dubtes sobre si el meu amo era una bona persona o si era un covard, però jo se que el meu amo era la persona més valenta d’aquest mon. Sinó, hauria fugit tan bon punt hagués penjat el telèfon. Però sabia a què s’enfrontava i que si fugia res no hauria servit. El meu amo va agafar uns papers que hi havia a dins d’un calaix i els va posar, plegats, a sota del meu plat de menjar. Aleshores em va donar les gràcies. Mai ho havia fet abans. No en veu alta. No amb aquella veu.






Dos homes van entrar sense picar a la porta. Van entrar amb presses i van disparar al meu amo un tret al pit. El tro va ressonar per tot l’edifici. Amb la cua estarrufada de l’ensurt vaig voler apropar-me al cos del meu amo però els homes ho estaven regirant tot. Algú va avisar a la policia després de sentir el tret, perquè aviat van sonar les sirenes dels cotxes i els homes van marxar corrents amb les mans buides.






Durant el mig minut de silenci en que el pis va quedar ple de quietud em vaig acostar al cos del meu amo olorant la sang. Esperava que m’acariciés i que enfonses la barba al meu pelatge. No ho va fer. El meu amo no em va tornar a acariciar. Quan els policies van arribar em van fer fora del pis. Aquell dia em vaig quedar sol. I, per primer cop, em vaig veure caminant pels carrers que sempre observava sota la pluja. Mullant-me el pelatge a cada pas.






Han passat alguns mesos des d’aleshores. Algú ha llogat el que havia estat el pis del meu amo. Avui plou. I recordo la seva mirada d’agraïment mentre pronunciava les paraules... i em pregunto a què es referia exactament.

Istar:

Si el gat sabés què es la venjança,

Tindríeu un altre cas

Si tan sols sabés què és la venjança...

Entre somnis

Istar:

No tota nit és fosca i cap dia és etern

Miralls del pensament són, doncs,

els instants que al món del somni passem.

E n t r e   s o m n i s

L’Alex somia. Somia que es desperta i no sap on és. En el seu somni camina per camins sense fi, plens de bifurcacions i de grans corbes i només molt de tan en tan es va creuant amb alguna persona. Creu que són persones, però són persones que no tenen rostre i sembla que no el vegin. Si més no, fan com si no el veiessin. Ell les mig ignora i segueix pel seu camí indefinit.

Camina i camina. I el paisatge que l’envolta va canviant al seu pas. Somia que passeja pels immensos jardins d’un palau oblidat on feia segles que no entrava cap humà. Camina.


Somia que es troba en un desert de sorra vermella i cel rosat. A la dreta hi veu una muntanya feta d’aquesta sorra i descobreix al seu cim unes figures tan negres com la nit. Veu uns corbs que semblen persones, o unes persones que semblen corbs, que juraria que dansen, foscos, sobre la vermellor de la sorra. Ballen fent soroll amb els peus i els seus ulls brillen com estrelles pampalluguejants. L’Alex els observa durant uns instants i segueix caminant


Somia que està en un laberint. Al principi, les parets del laberint són de gespa, després de miralls. Surt del laberint. Vaga per monts i per planes desconegudes. Troba un bosc i hi entra. És un bosc alegre i lluminós, però al cap d’una estona, el bosc passa a convertir-se en un pantà ple de mosquits que se li posen a les orelles, al coll i als ulls. Quan aconsegueix sortir del pantà i treure’s de sobre els mosquits que queden, s’adona de que el bosc ha tornat a canviar. Els arbres són tan grans que tapen la llum del sol. I en aquell món de penombra tot és fred i humit. El terra és una capa tova de fulles caigudes i l’únic soroll que pot sentir són les seves pròpies passes. Veu una mica de llum per una escletxa entre els arbres i s’hi acosta. Descobreix una clariana al vell mig del bosc, i allà s’alça majestuosa una torre circular. Somia que la princesa de la torre, cansada d’esperar, surt de la torre per primer cop i s’endinsa al bosc. Perdut en somnis, segueix caminant.


L’Alex te disset anys – o somia que els te – . De fet, els tenia quan es va adormir mentre llegia un còmic americà que li havia deixat un amic seu. D’això en fa quinze anys, i des d’aleshores que somia. La seva mare plora cada nit i el seu pare el renta i el canvia cada dia, però ell no es desperta. El seu germà gran va morir fa un parell d’anys en un accident, però ell no ho sap; estava dormint.


Els metges van diagnosticar-li la malaltia del son i ara fa quinze anys que l’Alex vaga perdut en somnis, esperant que surti un sol que pot ser que surti demà, d’aquí tres anys, o que no torni a sortir mai més per ell.

Istar:

Perillosos són els somnis:

Si t'atrapen poden no deixar-te anar

i qui no somia... què el fa seguir endavant?