El gat

Istar:

Petit caminant d’ombres

Que descanses al teu cau fosc

I dins dels teus ulls, les estrelles,

Contenen els perquès del món.

E l   g a t

Plou. Aquell dia també estava plovent, i jo observava els vianants passar pel carrer des de la finestra del pis del meu amo. El meu amo era un home senzill. Cada dia al arribar a casa m’agafava en braços i enfonsava la seva barba al meu pelatge. Era un gest carinyós que mai vaig arribar a entendre. Però el cas es que és el que feia el meu amo. Cada dia es llevava a les set i es dutxava després d’omplir-me el plat de pinso. Marxava a treballar i em deixava sol al pis. Les hores passaven lentes sense el meu amo, però m’agradava observar la gent que passejava pel carrer. Un home alt, l’altre pel-roig, una dona, un nen... cap d’aquelles persones s’assemblava al meu amo i això em feia sentir especial. Ningú tenia un amo com el meu i, per tant, la nostra relació era única.






De vegades el meu amo fumava alguna cigarreta. Però quan ho feia de seguida obria la finestra per escampar el fum, encara que fes fred. Crec que ho feia per no molestar-me. Però no em desagradava el fum, perquè l’olor de la cigarreta era semblant a la del meu amo.






Com he dit, aquell dia estava plovent, igual que plou ara. El meu amo parlava per telèfon sobre negocis. Crec que havia de fer alguna cosa, com complir un pacte. El meu amo va dir que no faria res que poses en joc la vida d’altre gent. Crec que el meu amo era un bon home. El millor home de la terra. Però es va fer amb homes dolents. Va penjar d’un cop el telèfon i es va passar les mans pels cabells grisosos. Aquell cop, em va agafar i em va posar a la seva falda. Murmurava paraules que no entenia i un parell de llàgrimes van caure dels seus ulls. No havia entès mai perquè les persones ploren. No ho vaig entendre fins el dia en que vaig tenir motius per fer-ho jo.






Podreu tenir dubtes sobre si el meu amo era una bona persona o si era un covard, però jo se que el meu amo era la persona més valenta d’aquest mon. Sinó, hauria fugit tan bon punt hagués penjat el telèfon. Però sabia a què s’enfrontava i que si fugia res no hauria servit. El meu amo va agafar uns papers que hi havia a dins d’un calaix i els va posar, plegats, a sota del meu plat de menjar. Aleshores em va donar les gràcies. Mai ho havia fet abans. No en veu alta. No amb aquella veu.






Dos homes van entrar sense picar a la porta. Van entrar amb presses i van disparar al meu amo un tret al pit. El tro va ressonar per tot l’edifici. Amb la cua estarrufada de l’ensurt vaig voler apropar-me al cos del meu amo però els homes ho estaven regirant tot. Algú va avisar a la policia després de sentir el tret, perquè aviat van sonar les sirenes dels cotxes i els homes van marxar corrents amb les mans buides.






Durant el mig minut de silenci en que el pis va quedar ple de quietud em vaig acostar al cos del meu amo olorant la sang. Esperava que m’acariciés i que enfonses la barba al meu pelatge. No ho va fer. El meu amo no em va tornar a acariciar. Quan els policies van arribar em van fer fora del pis. Aquell dia em vaig quedar sol. I, per primer cop, em vaig veure caminant pels carrers que sempre observava sota la pluja. Mullant-me el pelatge a cada pas.






Han passat alguns mesos des d’aleshores. Algú ha llogat el que havia estat el pis del meu amo. Avui plou. I recordo la seva mirada d’agraïment mentre pronunciava les paraules... i em pregunto a què es referia exactament.

Istar:

Si el gat sabés què es la venjança,

Tindríeu un altre cas

Si tan sols sabés què és la venjança...

Entre somnis

Istar:

No tota nit és fosca i cap dia és etern

Miralls del pensament són, doncs,

els instants que al món del somni passem.

E n t r e   s o m n i s

L’Alex somia. Somia que es desperta i no sap on és. En el seu somni camina per camins sense fi, plens de bifurcacions i de grans corbes i només molt de tan en tan es va creuant amb alguna persona. Creu que són persones, però són persones que no tenen rostre i sembla que no el vegin. Si més no, fan com si no el veiessin. Ell les mig ignora i segueix pel seu camí indefinit.

Camina i camina. I el paisatge que l’envolta va canviant al seu pas. Somia que passeja pels immensos jardins d’un palau oblidat on feia segles que no entrava cap humà. Camina.


Somia que es troba en un desert de sorra vermella i cel rosat. A la dreta hi veu una muntanya feta d’aquesta sorra i descobreix al seu cim unes figures tan negres com la nit. Veu uns corbs que semblen persones, o unes persones que semblen corbs, que juraria que dansen, foscos, sobre la vermellor de la sorra. Ballen fent soroll amb els peus i els seus ulls brillen com estrelles pampalluguejants. L’Alex els observa durant uns instants i segueix caminant


Somia que està en un laberint. Al principi, les parets del laberint són de gespa, després de miralls. Surt del laberint. Vaga per monts i per planes desconegudes. Troba un bosc i hi entra. És un bosc alegre i lluminós, però al cap d’una estona, el bosc passa a convertir-se en un pantà ple de mosquits que se li posen a les orelles, al coll i als ulls. Quan aconsegueix sortir del pantà i treure’s de sobre els mosquits que queden, s’adona de que el bosc ha tornat a canviar. Els arbres són tan grans que tapen la llum del sol. I en aquell món de penombra tot és fred i humit. El terra és una capa tova de fulles caigudes i l’únic soroll que pot sentir són les seves pròpies passes. Veu una mica de llum per una escletxa entre els arbres i s’hi acosta. Descobreix una clariana al vell mig del bosc, i allà s’alça majestuosa una torre circular. Somia que la princesa de la torre, cansada d’esperar, surt de la torre per primer cop i s’endinsa al bosc. Perdut en somnis, segueix caminant.


L’Alex te disset anys – o somia que els te – . De fet, els tenia quan es va adormir mentre llegia un còmic americà que li havia deixat un amic seu. D’això en fa quinze anys, i des d’aleshores que somia. La seva mare plora cada nit i el seu pare el renta i el canvia cada dia, però ell no es desperta. El seu germà gran va morir fa un parell d’anys en un accident, però ell no ho sap; estava dormint.


Els metges van diagnosticar-li la malaltia del son i ara fa quinze anys que l’Alex vaga perdut en somnis, esperant que surti un sol que pot ser que surti demà, d’aquí tres anys, o que no torni a sortir mai més per ell.

Istar:

Perillosos són els somnis:

Si t'atrapen poden no deixar-te anar

i qui no somia... què el fa seguir endavant?

Acte Primer: La cançó del soldat

Istar:

Veniu, veniu

passeu i entreu

avui el temps ens du a la guerra

on l'ombra es cenyeix sobre el valent soldat

més no tingueu por i guardeu l'esperança,

que potser les pors trobaràn resposta. Qui sap?

La cançó del soldat.

El soroll de les bombes ressona de lluny. Ells avancen. Pas a pas ressonen els tambors de les seves cames mentre s’acosten al desenllaç de la seva lluita. Les botes plenes de terra, les robes brutes i les cares tacades de fang. Cares pàl•lides, cares fredes, absents. Els fusell a l’espatlla. La pistola i la munició a la cintura amb les granades. Les botes pesades i dures. El soldat alça la vista al cel i veu volar un corb. Fuig del fred i la guerra cap al sud.


Pensa en la seva estimada. Baixa la vista al camp i creu veure-la allà. En mig de la frontera del no-res entre els seus somnis i la realitat. Ella l’observa vestida de blanc. Aleshores la visió desapareix i sent un gran buit al cor que fa que senti ganes de plorar. No ho fa. Avança.


Quan arriba al punt indicat es col•loquen en formació i acampen. Demà començarà la seva última lluita. S’estira al sac de dormir i en la tenebrosa nit plena de silenci, ella és allà; estirada al seu costat. El mira amb uns ulls que intenten parlar sense paraules però ell no n’entén el significat. S’adorm imaginant que l’agafa de la mà. Quan es desperta la matinada següent el que du a la mà és la seva arma. S’aixeca creient que segueix en un somni. Un somni horrorosament real.


El menjar fred s’escola per la seva gola sense ni tan sols adonar-se que està menjant. Sent la seva presència. Els seus companys s’enardeixen entre ells amb bromes satíriques. ‘L’últim menjar, nanos!’, crida un. Té raó. És un acudit dolent i mortalment seriós, i riuen, perquè no poden fer res més.


Plou. Sempre plou en moments com aquest. Com si Gea o el gran Lebiatà s’entristissin de veure el que fan les persones.


Al camp de batalla, just abans de començar a córrer en la batuda contra els enemics, la sent darrere seu. Ella el fita amb els ulls foscos. Ell no la mira. No es pot distreure ara. Dues paraules ocupen tot el seu pensament: ‘disparar’ i ‘enemic’.


La batalla comença. Maten a dos companys seus. Un dels dos amic de la infància retrobat a la guerra. Sent les seves vides desaparèixer a dins del seu cor com si apaguessin dues espelmes d’una bufada.


Ella és allà. Camina entre els cadàvers. La cançó de la caixeta de música que ell li va regalar abans de marxar. Ell vol arribar-hi. Ella, però, s’escapa com un miratge entre els soldats que cauen morts. Com un preciós cigne enmig d’una terrible tempesta de foc, pluja i mort. Ell avança, lluita i mata i ella balla al seu voltant. La veu reflectida a l’aigua acumulada en el fang. La veu darrere del soldat que està caient mort d’un tret. La veu als ulls dels seus enemics.


Finalment l’adversari definitiu es presenta davant seu. La seva última lluita. Els dos apunten. L’altre és més ràpid en disparar.


Cau. El dolor que ha sentit fa uns instants ja no existeix. Tan sols el fred roman. Cau lentament mentre ella el mira dreta al fang. Ha deixat de ballar. Ara només el mira a ell i, per un instant, ho comprèn tot. Els trets no cessen, la guerra no acaba, el foc crema, però ell està tranquil. La té a ella al seu costat. Morta i freda. Per sempre.

Istar:

No ploreu pas pel trist fat

del pobre pobret soldat

la Istar el cuida entre els seus papers

no és sols un personatge més,

perquè...

 

(f o r m a  p a r t  d e  m i  p e r o  é s  u n  s e c r e t)

Acte Primer: El conte de fades

Ishtar:

Passeu, passeu

veniu i entreu

No voldreu perdre-hos la festa?

Que ara ve, ara comença

una història fantàstica

disfruteu

El conte de fades

La princesa es pentina el preciós cabell daurat des de dalt de la seva gran i magnífica torre. Espera a que el seu príncep blau la vingui a buscar. Ha estat esperant molt de temps, però està segura que en qualsevol moment apareixerà el seu home muntat en un preciós cavall blanc i pujarà la torre per casar-se amb ella. Segueix pentinant-se els cabells i espera. Segueix esperant... per què triga tant?


Decideix comptar. Compta fins a deu. No ve. Segueix comptant. Com és que no arriba? Pot ser li ha passat alguna cosa i per això encara no ha arribat...


Arriba fins a cinc-cents, però el seu príncep encara no ha arribat, així que decideix comptar fins a mil. L’espai entre cada nombre se li fa etern i del bosc que envolta la torre només en surt un animaló de tant en tant. Va pel nou-cents noranta-nou, quan a la princesa li agafa por. Por d’arribar a mil i descobrir que està sola. Que es quedarà sola per sempre. Però no pot abandonar la torre. Què passaria si el seu príncep arribés i descobrís que ella ja no hi era?!


Té por. Por que no vingui mai ningú a salvar-la. I si ningú sap que és allà? I si ho saben però s’han oblidat d’ella? I si no els importa? La dolça princesa es posa a plorar, trista, sola i desesperada. Plora fins que se li inflen els ulls. Les seves llàgrimes salades han deixat el coixí de seda ben moll. La princesa es queda mirant el brodat del coixí. Allà hi ha representats un home i una dona separats per un mur. La princesa rumia. Potser el seu príncep no sigui més que una il•lusió. Potser no està destinada a esperar... potser pot buscar ella! Potser allò de la mitja taronja és una ximpleria! Hi ha molta gent al món! La princesa pensa. No pot esperar tota la seva vida amagada en un racó des d’on ningú no sap que existeix. La princesa agafa la clau mestra i surt, per primer cop, de la torre. Tot és diferent vist des d’allà! Decideix que vol recórrer món. Vol veure moltes coses, conèixer molta gent! I decidida, emprèn un llarg viatge.


La princesa s’ha cansat d’esperar en el seu món de fantasia... és hora de deixar el conte de fades i entrar a la realitat.


Ishtar:

Ens veurem ben aviat, no perdeu l’esperança

Aquests dies de felicitat i vacances

Perquè tinc encara molt per ensenyar

I us queden molts somnis per somiar encara

 

Initio

Inici, començament, albada, estrena, obertura, naixement, principi, llostra...

Després de massa temps pensant, sense abançar en res... finalment comença aquí:

Acte Primer

i dit això,

acció

i que començi l'espectacle